Conflictes a l'aula: La culpa sempre és dels altres...

Com a adults, tenim la responsabilitat d’inculcar tres qüestions bàsiques per fomentar la convivència en societat i la bona educació

Els mestres sabem molt bé que en qualsevol conflicte que es doni en una aula o pati d'escola, els alumnes de qualsevol edat (poques són les excepcions) sempre s’espolsen la culpabilitat utilitzant versions i arguments diversos:

  • El més simple i directe: "Jo no he estat, ha estat ell..."
  • Qui justifica l’actuació: "Sí, jo he fet tal cosa: però és que ell n’ha fet tal altra..."
  • Qui defuig el conflicte apel·lant a un fet accidental: “Ha estat sense voler...”

En la majoria de casos l’alumne renyat, castigat o amonestat argumenta que algú altre també estava implicat o encara ho ha fet pitjor i nosaltres no ens n’hem sabut adonar. I quasi sempre consideren “injusta” la nostra actuació i així ens ho fan saber de forma reiterada fins a fer-nos perdre els nervis.

El cas és que l’essència humana té tendència a no voler reconèixer els errors propis encara que l’evidència s’entesti a demostrar-los i  el fet d’acusar els altres, sembla un esport nacional, perquè els insults, el “i tu més” i les discussions s’estenen en tots els àmbits de forma natural i generalitzada: al Parlament, entre aficionats de diferents entitats esportives, als carrers o a les xarxes, on les piulades amb comentaris despectius estan a l’ordre del dia. I clar, les criatures, que ens tenen com a referents, fan el mateix que nosaltres.

 

A les escoles ens fem un tip de treballar aquest tema amb arguments contundents:

  • “És igual el que hagin fet els altres. Ara m’estic dirigint a tu...”
  • “Has tingut mala sort, perquè jo t’he vist a tu, no a ell...”
  • “Independentment del que ell hagi dit, tu no pots respondre amb violència...”
  • "Tu no estàs aquí per dir què és just i què no, les normes cal complir-les.”
  • “Jo sóc una persona adulta, no t’he de demanar permís per fer el que cregui convenient...”

És un desgast que els docents coneixem molt bé i que actualment s’està incrementant exponencialment, perquè sembla que als nens d’avui els hem de donar explicacions per tot en tot moment, tant a les escoles, com a les cases.
És per això que els adults de referència (mestres i pares) hem d’insistir i continuar picant pedra. Per molt que ens costi, hem de ser inflexibles davant de determinades postures infantils. No pas per voler imposar la nostra voluntat, que ja de per si seria un motiu suficient, sinó perquè un dels pilars fonamentals de l’educació és el fet d’inculcar que és necessari actuar sempre amb educació i correcció i que, quan no ho fem, el més honest és admetre-ho, posar-hi remei i assumir les conseqüències, si s’escau...
Així doncs, com a adults que som, tenim la responsabilitat d’inculcar tres qüestions bàsiques per fomentar la convivència en societat i la bona educació:

  1. Cal parlar sempre amb correcció, malgrat que els altres no ho facin.
  2. Cal respectar les persones que ens envolten i l’entorn.
  3. Quan ens equivoquem, cal saber-ho admetre i entomar les conseqüències.

I per aconseguir-ho no ens queda una altra que predicar amb l’exemple i ser contundents quan s’escaigui. No resulta senzill, perquè les criatures són molt insistents i perquè sovint ens posen contra les cordes; però no hem d’entrar en el seu joc. Cal anar contra corrent i fer-los veure que és important moderar el llenguatge i ser educats, encara que els altres no ho siguin. És cert que mentre la societat no canviï el seu patró, serà molt difícil aconseguir-ho; però per molt difícil que sigui, no hem de deixar d’intentar-ho, perquè afortunadament, molts són els adults compromesos amb la bona educació dels seus fills. Entre tots, d’alguna manera hem de poder contrarestar la grolleria i la mala educació que només uns quants estenen per les xarxes.