L'adaptació a l'escola dels més petits

L'adaptació. És el tema més tocat i retocat en les converses entre mares i pares a inicis de setembre. L'inici de la llar d'infants o de l'escola ens preocupa a alguns pares i mares, d'altres ho esperen amb candeletes, per poder respirar una mica tranquils... sigui com sigui ens remou. I parlant sents de tot: llars que fan 2 setmanes d'adaptació (massa?), d'altres que comencen ja amb horari complet i al marxar deixes el teu fill o filla plorant desconsolat i tu has de marxar amb el cor encongit…

En el primer cas de llars amb dies d'adaptació, els pares i mares necessiten fer malabarismes a la feina per poder acompanyar el seu fill, poc a poc, en aquest procés. Això no agrada a tothom, ni tothom pot/vol fer-ho: 1 hora i mitja, el primer dia, entres a l'aula, després marxes una estona, demà tornem-hi una estoneta més, passat demà una mica més… I a l'altre extrem, aquelles llars que tenen la filosofia contrària, que et diuen que res d'adaptació, que tantes mares pel mig molesten, que millor que plorin i que ja s'acostumaran, que la vida és dura… ah, i que ploren al deixar-los però "després estan molt bé". I quin remei, pobrets. Ja que s'hi han d'estar tantes hores, almenys intenten passar-ho de la millor manera possible… no? Per sort, aquestes segones, cada vegada són menys.

Però què és millor per als nostres petits? I és que és un tema controvertit… Jo penso que els nens ho passen malament, molt malament, ho he vist amb els meus propis ulls. Per a ells és un tràngol separar-se de nosaltres, no ho entenen. Viuen una situació molt estressant, difícil de superar, i que suposa un canvi enorme . Parlo de la primera vegada que s'escolaritzen: un espai nou, nens nous i desconeguts, adults diferents i desconeguts… ai mare! Si nosaltres quan comencem una nova feina, per exemple, o anem a un lloc sols que no coneixem ningú estem tensos, nerviosos i no ho passem massa bé, imagineu-vos un nen de 1, 2 o 3 anys! Quant tardem nosaltres a adaptar-nos a una situació totalment nova? Quan tornem a la feina després de les vacances, per exemple, oi que trobem a faltar la nostra parella? I fins i tot necessitem trucar-la vàries vegades al llarg del matí perquè tenim tristesa… És lògic i natural.

És important posar consciència en la separació mare/fill, en l'adaptació d'una novetat tan important com que una altra persona es farà càrrec dels nostres fills i filles.

[su_quote]Per a mi, l'adaptació no és un tan sols un protocol o un tràmit, ni molt menys un caprici, l'adaptació és un procés que cal cuidar i al qual cal dedicar-hi molta atenció i energia [/su_quote]

I no només a les llars d'infants o escoles, també a les cangurs, tietes, àvies, o qualsevol persona que no és el pare o mare i que s'encarregarà del teu fill o filla bebè.

Els nens i nenes, sobretot els nadons, necessiten sentir-se segurs físicament i emocionalment, això passa per tenir un vincle ben establert amb la persona que els cuida, ja que no poden cuidar-se sols. Per aquest motiu és necessari que se sentin tranquils i confiats internament en que el seu adult de referència els cuidarà, els alimentarà i els tractarà amorosament, sinó viuen en tensió constant.

La manera d'aconseguir-ho no és una altra que amb TEMPS, amb paciència i respectant el seu ritme. Però com es vinculen amb una persona nova? Doncs convivint amb ella, estant amb ella, jugant amb ella, rebent la seva atenció, tenint contacte, sentint el seu amor, passant hores perquè descobreixin com és, que aprenguin la seva manera de fer les coses... i poc a poc així sentir-se segurs al seu costat, sentir-se estimats i respectats per aquest nou adult. Llavors, quan senten el vincle segur amb el nou adult que se'n farà càrrec, poden estar calmats, i dedicar la seva energia a desenvolupar-se lliurement i desplegant totes les seves necessitats.

[su_quote]Aquest període de coneixement, d'acostament, de vinculació, és molt important que es desenvolupi des de la seguretat de tenir la mare o el pare a prop [/su_quote]

És important doncs que els nostres fills i filles creïn relacions segures i amoroses amb les persones adultes que tenen cura d'ells, i això passa per acompanyar-los durant un període de temps indeterminat.

Però nosaltres tenim pressa: pressa perquè fem tard a la feina, pressa per a que s'adapti ràpid, pressa per a que no plori i estigui content. Ens falta temps, ens falta empatia. Necessitem conciliació real als nostres llocs de feina per cuidar aquests processos. Necessitem un sistema que valori aquests moments i ens permeti estar més presents en les necessitats dels nostres fills.

Potser simplement hem d'intentar tots plegats tenir més empatia amb els nens, comprendre'ls millor, no titllar-los d'egoistes ni dir que simplement ens prenen el pèl. Jo sempre ho dic: les llars d'infants existeixen perquè les necessitem els pares i mares (bé, perquè el sistema està muntat per a que així sigui) no perquè les necessitin el nens. No ens enganyem i siguem-ne conscients.